Inici 
Opinió Mirador nacionalista Necessitats i il·lusions
Opinió Mirador nacionalista Necessitats i il·lusions 
| Necessitats i il·lusions |
|
|
|
| dissabte, 20 gener de 2007 | |
|
Àngel Mifsud Ciscar El senyor Antoni Picó, de Ciutadella, té l’inestimable costum de passar les hores de què pot disposar consultant vells papers als arxius; i això, no per fer les anàlisis rigoroses i sistemàtiques que fan els especialistes per arribar a copsar les forces que, amagades a l’ull inexpert i apressat, empenyen els grans processos històrics. No; el que fascina el Sr. Picó és descobrir, amagat rere els milers de mots àrids i reiteratius que omplen els documents oficials (actes, testaments, inventaris, etc.) tot allò que ens parla de la vida quotidiana de les persones d’antany. Doncs bé: avui em permetran que, des d’aquest mirador, dirigim el nostre esguard cap a un dels inventaris notarials que el Sr. Picó ha tingut l’amabilitat de deixar-me conèixer. Veuran que, tot i que llegir un document d’aquest tipus és un exercici més tost carregós, si més no en aquest cas paga la pena de fer-ho. Efectivament: el dia 6 de març de 1784 (el text no ens diu si plovia o feia fred), el notari Rafel Barceló, amb casa al carrer Sant Cristòfol de Ciutadella, fa un inventari de l’heretat del patró (de vaixell, s’entén) Jaume Carles (llegesquin Cal·les), ja difunt, que habitava al carrer del Roser d’aquesta ciutat; i el fa a petició de la viuda d’aquest, de nom Àngela Truyol. A l’esmentat document, el notari enumera primer totes les coses que ha vist a la casa on visqué el difunt. A continuació, ens informa que també formava part de la seva heretat una part de la propietat d’un pinco català d’uns 900 quintars, més o manco, de portada. Un pinco –em diu el Sr. Picó- era una embarcació de popa estreta, i, si fan una senzilla multiplicació tenint en compte que un quintar de l’època equivalia a 41 kg i mig, podran tenir una idea, en termes actuals, de la seva capacitat de càrrega. L’inventari, però, no acaba aquí, perquè en l’heretat del patró Jaume Carles hi havia també una botiga. Ens haurem d’entretenir una mica si volem saber què s’hi venia. Diu el notari, doncs, que, a l’entrada, hi havia un taulell amb dos calaixos, i, allà, un molinet de moldre espícies, un morter de bronze amb sa maça i unes balances amb uns pesos de bronze; també hi van trobar una resma de paper blanc i 4 de paper d’estrassa, mitja cana de ferro, un bací de vendre oli amb la seva embudera, les seves mesures i 2 embuts, i, finalment, diu el notari, “una alfàbia gran i dins ella un poc d’oli que se venia”. El notari Barceló no ens diu quines coses eren als calaixos i quines damunt el taulell, però, a poc que hi pensin, vostès mateixos podran fer-se’n una idea. Per descomptat que la mitja cana –una vara de ferro- era la mesura que empraven per amidar els trossos de tela que venien. I si la botiga tenia, com hem vist i sembla lògic, un taulell, el notari no inventaria cap tipus de prestatgeria: hem de pensar, doncs, que tots els objectes que a partir d’ara anirà enumerant devien omplir la resta de l’espai de la botiga, bé dipositats en capses –els més fràgils-, o, simplement, apilats al terra els uns sobre els altres. Però acompanyem el notari, que queda encara molta cosa. Per exemple, aliments. D’aliments, n’hi havia 2 alfàbies amb 18 gerres d’oli, que, evidentment, devien esperar que el poc oli que quedava en aquella alfàbia del taulell, ja encetada, s’acabés. I més coses: mitja arrova de sucre, mitja lliura (200 grams d’ara) de safrà, 8 quintars de figues i 3 barcelles d’anous; 1 quintar de cuscussó, 1 quintar i 1 arrova (la quarta part d’un quintar) de bacallà, 1 terç i una mitja bóta de pinxes... això és tot el que hi havia de menjar. Però els humans no vivim tan sols d’aliments, sinó que necessitam també vestit. Fem, doncs, una ullada a les existències que, en aquest ram, tenia el patró ciutadellenc: 1 grossa (dotze dotzenes) i mitja de fusos (filar amb el fus era una activitat habitual de les dones majors); 2 lliures de fil blau, 50 dotzenes de troques de fil blanc i 37 de color; 11 peces de veta estreta blanca, 23 canes de llista de matalàs i 38 de tela de cordar; i, finalment, 13 peces de drapet, 6 de veta de filadís i 6 lliures de fil d’empalomar. Com poden veure, la gent, llavors, es feia la roba a casa seva i amb materials molt humils. No tothom era tan planer, tanmateix, perquè també hi trobam inventariades 1 lliura i mitja de seda negra i 1 de seda de color. Ni tampoc s’ho feien tot a casa: els botons, pel que sembla, els compraven ja fets (hi havia 24 grosses de botons de camia). Quant als 4 barrets morats que consten a l’inventari, no cal dir que ja anuncien el prêt á porter. L’inventari continua amb peces d’aixovar, però potser que deixem per un altre dia les 20 dotzenes de culleres grosses de fusta. o els 6 ribells mitjancers. Tampoc no els cansaré demostrant-los que a can Jaume Carles es podien comprar productes destinats a les bísties (hi havia 13 sàrries o 2 quintars de garroves, per exemple), o productes i eines per a la neteja: 4 alfàbies de sabó, 2 còssils, 3 dotzenes i mitja de graneres grosses... Al cap i a la fi, estimats lectors, encara no som tan vells els qui recordam l’olor dels còssils plens dels llençols de la bugada, o la blavor platejada de les pinxes, l’una sobre l’altra, radials, dins la bóta circular. Basta, per tant, amb el que hem vist, per fer-nos càrrec de com, no fa tants anys, vivíem en un món en què la vida quotidiana, per a la majoria de gent, estava regida per l’austeritat, i en molts casos plena de penúries i incomoditats. Per sort, el nostre món ha mudat en les darreres dècades com no ho havia fet mai en els temps precedents: les cuines de vitroceràmica, els mòbils, l’aigua corrent a les cases, els automòbils o internet ens proporcionen una qualitat de vida que era inimaginable fa uns anys i a la qual no podem ni tenim perquè renunciar. Tanmateix, hauríem de conservar, tot fent-lo compatible amb aquest progrés, aquell esperit auster que els menorquins, sempre conscients de la petitesa del seu país, han sabut mantenir fins ara: millora de la qualitat de vida, sí; disbauxa i malbaratament de recursos, no. Tots hem de fer pedagogia en aquest sentit. Una darrera cosa. Entre els objectes inventariats aquell 6 de març pel notari Rafel Barceló en aquella botiga, n’hi havia dos que no he citat però que ara trauré a col·lació: 30 orinals i 30 dotzenes de plecs de cartes de jugar. Crec que cap altra de les coses inventariades no il·lustraria millor el fet que, si bé és cert que el món millora, les persones i les societats continuarem tenint necessitats que afrontar, i haurem de ser capaços d’il·lusionar-nos per resoldre-les de la millor manera possible. |