| La Constitució espanyola: i ara què? |
|
|
|
| dimecres, 10 desembre de 2008 | |
|
Joan Carles Villalonga i Sintes S'ha produït aquests dies la celebració del trentè aniversari de l'anomenada Carta Magna dels drets i deures dels ciutadans espanyols, i amb ella tot un reguitzell de valoracions, pensaments, actes polítics, commemoracions, reportatges, números especials als diaris, articles... I també coses curioses que almanco donen un poc de vida a la sovint avorrida política en aquest país, com les proclames amb deix sobradament antiborbòniques d'un diputat republicà en un acte d'exaltació nacional juvenil. Després de tot açò, la visió humil d'un servidor ben poca cosa hi podrà aportar, a aquest debat. Tanmateix, sí que és cert que un queda amb la sensació d'entreveure postures preses a priori entorn a la Constitució espanyola, venudes suposadament com a criteris purament jurídics o tècnics, però que sempre parlen des d'una presa de posicions clarament polítiques. Amb això, com a exercici, pens que és interessant, molt més enllà de fer veure qui és que té la raó en tot açò (perquè ningú la té tota), entendre que no s'hi val jugar a ser legal i voler, suposadament, defensar un text de consens que uneix tots els ciutadans per igual i tot el que s'hi diu (ja sabeu allò de la transició exemplar, la participació de totes les forces polítiques del moment, la unitat democràtica...), però defensar un status per damunt de voluntats purament democràtiques. En una entrevista recent a l’expresident d’Extremadura, el senyor Rodríguez Ibarra, deia que “la legitimitat ve de la Constitució. Catalunya té l’Estatut perquè hi ha una Constitució que ho permet, si la Constitució hagués dit que no, no hi hauria Estatut per molta història que hi hagi darrere. El pitjor seria que el TC fes una interpretació que servís per a moros i cristians. Ha de fer una interpretació ben jurídica; no política”. Aquest plantejament em sembla molt representatiu del que vull dir. Durant aquests dies es parla de la necessitat, conveniència, o no, de reformar l'actual constitució. I apareixen diverses i contraposades opinions. Ara, crec que aquesta discussió esdevé estèril si abans de la pregunta sobre si reformar la constitució o no n'hi ha una altra de més important: per a què? Aquesta pregunta esdevé essencial per un motiu, i és hi ha massa tendència a considerar la constitució com un bé en si mateix, com un acte de fe, unes sagrades escriptures, quan hauríem d'entendre que ha d'estar al servei de les voluntats polítiques i democràtiques d'una comunitat de persones. Sí, hom diu que la constitució ha de canviar per adaptar-se a la nova societat. Però caldrà saber cap on és que ha de canviar, perquè resulta que de totes les opinions vessades, n'hi ha que van en sentit radicalment oposat, i moltes del que parlen és de fer un pas enrere en temes com el del procés autonòmic. Trob ben significatiu un acostament a l'opinió d'ara per part dels mateixos que van participar en la redacció de la constitució ara fa trenta anys. Així, en un reportatge sobre el tema en un diari d'àmbit estatal del dia de la celebració constitucional, apareixen opinions com les de Gregorio Peces-Barba (PSOE) o de Manuel Fraga Iribarne (AP) que parlen, exactament en el mateix sentit, que el text hauria d'incloure modificacions i aturar els peus del procés autonòmic de descentralització, perquè consideren que quan es va pactar el text (ells en foren agents directes) no es preveia que s'arribaria al que entenen com a disbauxa dels processos estatutaris actuals. En canvi, també apareix l'opinió de Miquel Roca, que també hi participà des de la representació del grup parlamentari Minoria Catalana, i que expressa que no calen canvis i que es bo que el procés s’entingui com a obert a les voluntats democràtiques. No cal ser gaire intel·ligent per entendre que no estem parlant del text en si, ni què hi diu respecte un tema en concret, sinó visualitzar que fins i tot en el moment de redactar-se es percep ja un gran esbiaixament: uns l’entenien com una qüestió de mínims que obria portes a un progressiu camí cap al restabliment d'uns drets democràtics que havien estat suprimits per anys de dictadura, i uns altres com un text que ja donava prou cobertura a unes aspiracions “nacionalistes” que ara acaben temptant contra el que entenen que és més important de la constitució: la integritat territorial. Aquesta segurament és una opinió agosarada, però pens que el pes que es dóna a la carta magna no és només referit a l'entitat, al nom —constitució—, sinó també, i sobretot, a l'adjectiu: espanyola. És per açò també que pens que és imprescindible que canviem, com a màxima a seguir, el concepte de constitucionalitat pel de democràcia, perquè mai el seguiment d'un text pot esdevenir un pretext per al no compliment de les voluntats democràtiques d'una comunitat de persones. He trobat molt interessants per analitzar, durant aquests dies, les postures que s'esmenten sobre diferents aspectes de la constitució per part de gent lletrada, que en teoria parla des del punt de vista jurídic, tot i que els seus judicis estan carregats de criteris, al cap i a la fi, polítics. I és normal que sigui així. No ho critic profundament, només faig la consideració que des de la premissa del nacionalisme que sustenta l'estat-nació es pot parlar des d'un suposat legalisme i respecte a les lleis com a màxima, com si açò fos un estat natural de les coses, que es pot permetre el luxe titllar de trencadors de les normes del joc aquells que no creuen, com jo mateix, que tot estigui dit i fet si no és des d'una creença profundament democràtica. Aquest gent lletrada parla, sobretot, de les qüestions que sempre apareixen: autonomisme, llengües i qüestió del senat. Açò és el que més preocupa a tothom que s'hi apropa. No crec que calguin més proves per determinar que la constitució essencialment vetla, més enllà de l'establiment dels drets de les persones, per la qüetió territorial i el manteniment de l'estat com a entitat jurídica. Aquests catedràtics en dret consitucional defensen que cal un sistema que de forma definitiva defineixi les competències de les comunitats autònomes i les pròpies de l'estat que no són susceptibles de delegació. També defensen el fet que el manament constitucional és clar respecte el dret a emprar el castellà a tot l'estat i queden tan amples en considerar que hi ha lleis autonòmiques que no ho compleixen, quan açò és faltar a la veritat d'una forma grollera (quina llei autonòmica vulnera el dret que qualsevol ciutadà utilitzi el castellà quan sigui?). A la vegada, però, sí que defensen que l'idioma oficial de l'Estat (és a dir, el castellà) ha d'estar un esglaó per damunt de la resta. Qüestions estrictament legals? Rotundament, no. La veritat és que pel que sembla qui parla més vivament de la reforma de la constitució ara —ja no esmentaré aquells que parlen (i són uns quants, escorats cap a la dreta) que el canvi constitucional més important és sobre si el monarca ha de ser home o dona, em sembla senzillament esperpèntic— ho fa des de la determinació de tancar (i açò vol dir frenar i que quedi establert) d'una vegada per totes el procés autonòmic i descentralitzador. És el cas, per exemple, d'Alfonso Guerra, acèrrim defensor de l'estat centralista, que és molt clar en la seva voluntat de derogar l'article que fa referència al procés autonòmic (el 150.2, sobre la transferència de competències a les autonomies i el finançament). No crec, francament, que aquest sigui el camí. Arribats aquí, veig que hi ha una espècie de carrer sense sortida, perquè sembla que la idea de la constitució com a garantia de les qualitats democràtiques sembla fer fallida per qualque banda, i tots aquests posicionaments em duen a refermar-me en la meva tesi inicial sobre el suposat garant per part de la Carta Magna de l'estat com a forma jurídica a defensar en primera instància. Així almanco m'ho revelen diferents articles als quals cap gran demòcrata dels que parlen de les excel·lències de la constitució s'aturen a valorar: “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (article 2); “el castellà és la llengua espanyola oficial de I'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la” (article 3), i açò comporta una desigualtat jurídica brutal respecte de les altres llengües, perquè és l'única que tots els ciutadans estan obligats a conèixer; “les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i I'ordenament constitucional” (article 8); “els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya” (article 30). Són disposicions legals bèsties que assenten i eleven a la qüestió d'ordenament jurídic i “no polític”, i que tenen la virtut de no proclamar-se fruit d'un plantejament essencialment nacionalista. Serà només des de la convicció democràtica que arribarem als horitzons de les voluntats populars. |