| Desembre de propòsits i despropòsits |
|
|
|
| dissabte, 01 desembre de 2007 | |
|
Marta Fuxà Vidal Una mostra que el refranyer popular és ben viu –o que els temps no han canviat tant com pugui semblar a primera vista- és la vigència d’aquestes expressions per explicar fets actuals. Una de freda i una de calenta, per exemple, és el refrany que millor defineix, al meu parer, la situació que vivim en matèria cultural i lingüística, tenint en compte alguns dels esdeveniments que s’han produït aquest mes. D’una banda, aquests dies han coincidit un conjunt d’actuacions que farien pensar que vivim en una societat normal, avançada i madura. Em referesc, per exemple, a la refundació de l’Institut Ramon Llull que han acordat els governs de les Illes Balears, Catalunya i Andorra, un intent –per fi- d’unir esforços per a la projecció exterior de la llengua i de la cultura catalana. De fet, l’Institut –i tantes altres entitats i iniciatives- haurien de quedar al marge de diferències o discrepàncies polítiques. També, la retransmissió de la gala dels Premis 31 de Desembre que atorga l’Obra Cultural Balear per part no només d’IB3, sinó també del Canal 33, és un altre petit avanç. Que un acte cultural de primer nivell a la nostra comunitat sigui retransmès no només per la televisió autonòmica de les Illes, sinó també per un mitjà d’una altra comunitat –amb la qual compartim tantes coses- és una bona manera d’interrelacionar, de donar una imatge de conjunt de la cultura d’aquest país encara massa fragmentat. Finalment, en aquest llistat de bones iniciatives cal citar l’estrena del programa Bocamoll: un concurs –dirigit per la menorquina Sílvia Pons- que presenta la llengua i la cultura catalana des d’un punt de vista unitari, global i divers alhora, i lúdic. Espais d’aquest estil són del tot necessaris per canviar la percepció de la llengua com una cosa avorrida o com a font de problemes, al mateix temps que aporten una mica d’aire fresc al panorama televisiu actual. Una mica de normalitat, simplement, a la qual estam poc avesats. Malauradament, però, no tot són bones notícies. El tancament del repetidor del Bartolo, és a dir, l’intent d’impedir les emissions de TV3 a una part del País València no és només una mala notícia per als valencians que “suporten” la intransigència i intolerància de Francisco Camps, sinó per a tots els catalanoparlants i –també ho hauria de ser- per a tots aquells que creuen en la llibertat i els drets dels pobles. Que Acció Cultural del País Valencià hagi estat multada amb 300.000 euros pel govern autonòmic valencià –que hauria de vetllar pels interessos de tots els ciutadans i no només per a un sector- podria semblar una broma si no fos tan indignant. Per desgràcia, -però no per casualitat!- ja és prou greu la situació de la llengua al País Valencià que qualsevol agressió pot provocar una ferida greu. Els intents per evitar la recepció de les emissions de la Corporació Catalana de RTV en aquesta comunitat a més de no tenir sentit –o sí, però pervers-, responen a una determinada manera de fer dictatorial i intransigent; es tracta d’un govern que actua en negatiu, en contra de, quan l’ideal seria que els governs treballessin en positiu per donar resposta a les demandes ciutadans. Just al contrari del que fa, almanco en matèria lingüística i cultural l’executiu que presideix Francisco Camps. Una curiosa manera d’entendre la política com a servei a la ciutadania. Per sort, són moltes les entitats, partits o gent anònima que s’han posicionat en contra d’aquest despropòsit i s’han produït ja bastants concentracions de protesta per l’actuació de la Generalitat. Seria hora d’emprar el sentit comú perquè és urgent i necessari que deixem de polititzar la llengua i fer-ne font de conflicte. |