| Més sobre la llengua a la salut pública |
|
|
|
| dissabte, 25 abril de 2009 | |
Joan Carles Villalonga i Sintes  Tot açò ho dic perquè una carta publicada el dia següent, dimecres 22, signada per les senyores Seranova i Pons, plasma perfectament aquest substrat ideològic. Més enllà de la utilització que es fa de la desgràcia mèdica haguda en el Mateu Orfila (que no em sembla correcte, però no hi entraré; pens que hi ha coses a aclarir a la Sanitat, de forma independent de la qüestió de les titulacions de català), és interessant analitzar l’argumentari d’aquesta intervenció per entreveure el posicionament que hi plana. I ho trob molt greu. De bones i primeres, la carta esventa que qualsevol persona amb dos dits de seny veu aquesta mesura com una absurditat. Perfecte. La majoria d’un parlament autonòmic elegit democràticament a passejar. I la comunitat educativa també, que sempre s’ha posicionat a favor d’aquesta mena de mesures. I també les entitats culturals i lingüístiques que recolzen la igualtat de drets entre les llengües oficials a la nostra comunitat, els sindicats majoritaris a la sanitat (l’ESTEi, per exemple, ha iniciat una campanya a favor de les mesures i del dret que tothom pugui utilitzar el català a la sanitat), els estudis sociolingüístics de la Universitat de les Illes Balears… tots amb menys de dos dits de front. La carta segueix esmentant que açò representa un endarreriment, ja que molts de metges se n’aniran a altres comunitats en les quals no s’exigeix més que la llengua oficial, que és la castellana (“mal que els pesi a alguns”, afegeix en un to definitori d’aquest posicionament). És a dir, que exigir als metges que coneguin la llengua castellana és vist com a normal. On queda, idò, tot l’argumentari tan repetit (i que també repeteixen en aquest article) que diu que l’important és que els metges curin, independentment de la llengua que parlin? Si fos així, i en aquest cas en podríem parlar, també seria igual que parlessin polonès, quítxua o mandarí. Però sabem de sobres que açò no és el que diuen. Les signants d’aquesta carta acaben el tema amb una pregunta prou significativa: quin problema hi ha que s’empri el castellà amb les persones que només parlen aquest idioma? D’acord. Faré la mateixa pregunta a l’inrevés: quin problema hi ha que s’empri el català amb les persones que només parlen aquest idioma? La formulació d’aquesta pregunta, però, no sembla pertinent. No crec que ni se la plantegin. Entre d’altres coses, perquè parlar només en castellà és una cosa molt normal (bona part de la població ho fa), mentre que fer-ho només en català a Menorca és pràcticament impossible. A la salut pública, per exemple, és una cosa bastant complicada, perquè el dret a utilitzar aquesta llengua per part de qualsevol ciutadà més d’una vegada és vulnerat. El debat sobre la llengua serà un debat franc en el moment en què de ver s’acceptin les dues llengües en igualtat de condicions, sense que hi actuï aquest llastre ideològic, normalment no acceptat, d’entendre com a normal que una llengua és més exigible que una altra, més oficial que una altra, més universal, i l’altra queda relegada a la “riquesa lingüística”, a la “diversitat cultural” i a totes aquestes formes de compassió mirades amb superioritat, com les tribus indígenes. |