| L'assalt turc del 1558 i la versió d'UPCM |
|
|
|
| divendres, 11 juliol de 2008 | |
|
Grup municipal del PSM-EN de Ciutadella Des del PSM-EN, voldríem fer una sèrie de puntualitzacions a la carta signada per la “Junta Directiva de UPCM” referida al 9 de juliol de 1558. La destrucció de Ciutadella per part de l’esquadra otomana comandada per Piali Baixà, el 9 de juliol de l’any 1558, s’ha d’emmarcar en la lluita entre la monarquia hispànica i l’imperi otomà per l’hegemonia a la Mediterrània, que tindrà el seu punt àlgid durant les dècades de 1550 a 1570. Així, després de les constants incursions dels exercits hispànics sobre les costes del Magrib, durant la primera meitat del segle XVI, els otomans, a partir de 1550, intensificaran els atacs contra el sud d’Europa occidental, aprofitant que les guerres amb França absorbeixen l’atenció i els recursos del rei Felip II, i assaltaran Ciutadella i diversos ports de la Itàlia meridional, a més de recuperar diverses ciutats dels Magrib. La situació baratarà arran del fracassat atac turc contra Malta (1565) que farà canviar l’estratègia de Felip II, i conduirà a la batalla de Lepanto, la qual frenarà l’ofensiva otomana i donarà pas a la treva de 1581, al constatar la impossibilitat d’imposar-se l’un a l’altre, i la incapacitat de destinar més recursos a la lluita per l’hegemonia al mar, quan tenien altres fronts oberts. L’assalt a Ciutadella destaca pel fet que mai més una esquadra otomana d’aquestes dimensions es va endinsar tant cap a ponent, però l’hem d’entendre com una fita més en la lluita entre l’imperi otomà i la monarquia hispànica. Ens sembla totalment exagerat afirmar que la supervivència de la cultura occidental estava en perill, si bé és cert que la pressió otomana als Balcans era molt forta. Per altra banda, en el marc de la lluita a la Mediterrània, i en el cas concret de Ciutadella, sense negar l’impacte psicològic que l’assalt va provocar a les ciutats de la costa espanyola i les terribles destrosses que va ocasionar a Menorca, es limita a una incursió de saqueig, no de conquesta. De cap manera podem entendre quin servei va prestar la resistència de Ciutadella a la monarquia hispànica o a Europa (i a més, imaginam que a la Europa cristiana, ja que l’Imperi Otomà també era un regne europeu), i molt manco quina fou la contribució d’aquest esdeveniment històric a la preservació de la identitat occidental (!). Sense voler anar punt per punt, només comentarem que afirmacions, com les que fan en la seva carta, indicant que els defensors de Ciutadella haurien pogut rompre fàcilment les defenses turques i posar-se a salvament però no ho van fer per romandre al seu lloc fins al final, és totalment irreal i forma part d’una visió tendenciosa, polititzada i fantasiosa dels fets. Creim que és fer un magre favor als ciutadellencs i ciutadellenques, i menorquins en general, enganyar-los d’aquesta manera. Si ens situam a aquell juliol de 1558, Ciutadella comptava amb uns 600 defensors, dels que sols 40 eren professionals; els otomans disposaven de 15.000 homes, tots ells mercenaris professionals, uns dels millors soldats de l’època, i es van repartir fins as Mercadal. Com podien rompre els defensors d’aquí les línies enemigues? Des del moment del desembarcament, es va fer evident que la derrota era inevitable i imminent. Resistir nou dies sabent que finalment serien derrotats va ser un fet valerós i que ens honora a tots, emperò les opcions es reduïen a dues: o acabaven sent esclaus o morint lluitant. I es va optar per la segona opció, també, potser, influïts pel record del que havia succeït a Maó feia poc més de vint anys, quan una vegada rendits van ser executats. Finalment, cal dir que la celebració del 300 aniversari es va fer en un context polític i social molt diferent a l’actual, imbuït per una ideologia romàntica i espanyolista. De fet, en aquells moments, s’estava forjant el concepte de “nació espanyola” que articularà el liberalisme espanyol del segle XIX, i que tergiversava impunement els fets històrics per adaptar-los a la conveniència del moment. Aquesta ideologia res té a veure amb la realitat actual de la nostra societat. |