PSM Menorca

Les noves sentències del Tribunal Suprem espanyol resolen a favor de la petició perquè el castellà sigui reintroduït com a llengua vehicular de manera equitativa amb el català en tots els cursos del cicle d’ensenyança obligatòria i a favor que totes les comunicacions, circulars i tota altra documentació, sigui oral o escrita, que siguin dirigides pels centres escolars, ho siguin també en castellà, llengua oficial a tot el territori de l’Estat. Aquestes sentències acaben instant a la Generalitat de Catalunya a adoptar totes les mesures pertinents perquè el castellà sigui, igual que el català, llengua vehicular en tot el sistema educatiu català.

La política lingüística catalana per la qual s’opta per potenciar la llengua catalana com a llengua vehicular preferent a l’administració catalana i a l’educació no ha sorgit com una imposició de l’Estat central, ni d’un president de la Generalitat ultranacionalista, ni d’un partit nacionalista radical català. S’ha proposat, s’ha legislat i s’ha dut a terme a partir d’una decisió presa per una institució democràtica i representativa del poble català, com sens dubte ho és el Parlament de Catalunya.
 

Sincerament, considero que la veu democràtica i representativa del poble català hauria de ser la veu de les institucions catalanes que el representen i que son les que han de defensar i dur a terme la voluntat d’aquest poble, que també hauria de ser sobirà en els afers que el concerneixen particularment. I, sens dubte, l’estatus que ha de tenir el poble català a Catalunya és una cosa que concerneix únicament i exclusivament el poble català.

La política lingüística catalana es basa, segons la meva opinió, en un model d’integració en el qual es busca que el català sigui la llengua preferent o vehicular de la nació i que tot ciutadà català, o tothom que s’integri en aquesta societat, domini activament aquesta llengua. El model lingüístic seguit a Catalunya pretén que no hagi cap ciutadà català que no sàpiga el català, per tal de produir una societat lingüísticament integrada a través d’una llengua comuna, de convivència i d’enteniment: la llengua catalana.

Aquesta decisió, democràticament adoptada per la societat catalana, d’impulsar la llengua catalana com a llengua vehicular i d’us preferent, és considerada per alguns com un acte d’imposició i un abús intolerable. Quin és el fonament d’aquest judici?

Primer, és perfectament normal que en una societat plural hi hagi persones que no accepten determinades normes adoptades democràticament. Entenc perfectament que hi hagi ciutadans catalans que no estan d’acord amb la idea que el català sigui, enfront el castellà, la llengua vehicular preferent en la societat catalana. També hi han persones que no estan d’acord amb la prohibició de fumar en espais públics i que consideren que aquesta prohibició afecta els seus drets i les seves necessitats individuals.

No obstant, si les institucions catalanes son realment representatives i els partits i els seus representants han estat democràticament elegits, aleshores puc dir que aquestes persones no representen la majoria del poble català, sinó una minoria que sembla estar a favor d’un model en el qual el castellà és la llengua vehicular preferent a Catalunya i el català segueix sent només la llengua d’una part de la població catalana, de manera que es manté una situació produïda històricament a través d’un procés de castellanització que ha anat minoritzant progressivament la llengua catalana. Per descomptat, aquestes persones poden associar-se per lluitar pel model lingüístic que va en aquest sentit. Però mentre la societat catalana sigui com actualment és, aquesta minoria no té cap dret a intentar imposar el seu model utilitzant amb aquest fi els aspectes legislatius clarament centralistes i coercitius de l’Estat espanyol.

Dit tot això, crec que arribem al quid de la qüestió. La sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut de Catalunya – aquestes noves sentències del Tribunal Suprem només són aplicacions concretes de la prèvia decisió del Constitucional – és particularment clara quan afirma que no hi ha més nació sobirana que l’espanyola. En essència, el Tribunal Constitucional ha determinat que una nació catalana sobirana és incompatible amb la nació espanyola sobirana.

A aquest agafador legal s’hi aferren alguns dels catalans que discrepen de la política lingüística i cultural de Catalunya: el poble català, a través de les seves institucions, no és sobirà per adoptar decisions sobre assumptes que a ell i només a ell li pertoquen. S’invoca la Constitució i l’oficialitat del castellà en tot el territori espanyol, i s’afirma que el poble català no pot decidir res de manera sobirana sobre el seu àmbit territorial perquè és una part inalienable (la Constitució parla de la “indissolubilitat” de la nació espanyola) d’aquest territori espanyol, on el castellà ha de ser també llengua oficial i vehicular, com a la resta de l’Estat.