| Insularitat i manca d'especialistes |
|
|
|
| dimarts, 21 novembre de 2006 | |
|
Maria Josep Morell L’oncologia és sens dubte i malauradament una especialitat imprescindible avui en qualsevol servei d’atenció especialitzada, independentment del nombre de persones que atengui ó de la ubicació territorial en la que aquestes persones es trobin. El problema a Menorca ve d’enfora. És cert que abans de l’any 2001 no haviem comptat amb oncòleg a l’illa.Fin llavors, els pacients es traslladeven a Mallorca per a ser tractats i el seguiment a Menorca el feien metges internistes.És a partir d’aconseguir pressupost per dotar l’illa de dues places d’oncologia quan s’inicía una nova etapa que permetría resoldre el greu problema assistencial que històricament havíem patit. L’experiència però, ens ha demostrat al llarg d’aquests cinc darrers anys, que a Menorca es necessita ofertar qualque cosa més que un bon contracte per aconsseguir que els professionals no només vinguin sino que es quedin entre nosaltres. Apuntar només a questions merament econòmiques és significatiu però insuficient.Raons com que el plus d’insularitat que es cobra a Balears sigui cinc vegades inferior al de Canàries no sembla del tot concluent donat que allà, tampoc poden cobrir les places que oferten per manca d’especialistes que hi vulguin anar. També val a dir, que tots sabem el cost que suposa viure a Menorca per el que fa a l’habitatge, transport, etc. ja que tots el patim i sovint tenim llocs de feina i salaris que no compten amb cap mena de compensacions per aquests motius.Per tant, haurem d’identificar altres causes per les que no venen els especialistes a l’illa. La llarga durada del període de formació, fa que un metge acabi el seus estudis d’especialitat quan ja té al voltant de trenta anys, i en aquesta edat molts d’élls ja han format la seva pròpia familia ó si més no, ja han iniciat un plantejament de vida laboral a prop d’ón viuen o d’ón s’han format.És per això que molts d’ells no volen desplaçarse a altres indrets. Una illa sempre presenta més dificultats d’adaptació per a joves professionals que aspiren a mantenir un nivell d’activitat que els permeti formar part d’amplis equips de treball, tenir accés a cursos de reciclatge constant, dedicarse a la docència o bé a l’investigació, i això no ho podem obviar. Ben segur que de tot el que hem dit en son concients tant els resposables de gestió com els institucionals, però el problema s’agreuja a mesura que les necessitats assistencials creixen i no tan sols en l’oncologia sino també a d’altres especialitats com pediatria, radiologia, traumatologia o cardiologia per posar altres exemples. L’exigència per part dels ciutadans d’una xarxa de salut pùblica de qualitat, anirá en augment perquè així ha d’esser i així l’hem de preveure, pero entre tots hem de cercar solucions que per la seva trascendència, diferencíin el nostre projecte assistencial i el fagin atractiu, prioritzant-lo per damunt d’altres, perquè no hem d’oblidar mai, que darrera de tot aixó hi ha cents de persones malaltes que mereixen el millor que els poguem oferir i tot el nostre respecte. |