| Govern Matas: un balanç a la recta final |
|
|
|
|
Eduard Riudavets i Florit Diputat pel PSM-Entesa Nacionalista  En aquest sentit és convenient tenir un mínim de memòria i tenir present allò que es deia a l’inici d’aquests quatre anys per a després acarar-ho amb la realitat actual. Així el Sr. Matas en una conferència pronunciada al Foro de la Nueva Economía, el juny del 2004, tot criticant el govern progressista anterior, textualment ens deia: “Como gobierno demoliberal que somos, hemos practicado y seguiremos practicando una política de disciplina presupuestaria. Lo hicimos en el pasado y lo haremos en el presente...”. Això deia, però això no és el que ha fet. Això deia el màxim responsable d’un govern que ha fet créixer el deute públic fins a nivells insospitats. Això ho deia, el responsable d’un govern “demoliberal” que ha dut a terme una política pressupostària que ha provocat un deute global de 5.201.650.865 €. Això ho deia el president d’un govern que al final de la legislatura s’haurà endeutat per més d’un bilió de les antigues pessetes. És evident, llavors, que la disciplina pressupostària promesa no ha existit per enlloc, i que en canvi el que sí hi ha hagut és una irreflexiva alegria en la despesa pública que, ara per ara, hipoteca el futur d’aquest comunitat. El Sr. Matas, en una espècie de versió illenca del “après moi, le déluge”, ha endeutat les Illes Balears sense cap mena de control, de forma i manera que durant els propers 30 anys els governs sorgits de les pròximes vuit eleccions seguiran pagant la seva “disciplina pressupostària”. Sens dubtes, no estem al davant d’un bon exemple de coherència. Però, naturalment, és convenient saber d’on sorgeix aquest enorme deute. Bàsicament de les autopistes projectades i construïdes a Mallorca i Eivissa. Unes autopistes sobredimensionades que en alguns casos han costat cinquanta-cinc vegades més que el cost en que estaven planificades. Però també el deute neix de la posada en marxa d’una televisió autonòmica que genera una enorme despesa i que és un fracàs d’audiència, d’una televisió autonòmica que només actua com a gran portaveu del govern i del partit popular i que ni tan sols acompleix les disposicions de la llei de normalització lingüística. Neix el deute també de la política de personal que ha consistit en col·locar, sobre tot a les empreses públiques, a centenars de militants del partit popular que es dediquen a fer tasques de partit cobrant un sou a càrrec dels pressupostos generals de la comunitat autònoma. En definitiva, un desastre. Un desastre i un absolut menyspreu a la necessària prudència a l’hora d’autoritzar despesa pública, i a sobre un desastre gestionat sense el més mínim respecte a les normes bàsiques de la democràcia. Perquè el Sr. Matas al seu discurs d’investidura entre altres coses també afirmava: “El protagonisme central el té la societat, no el govern, que la democràcia és un sistema de diàlegs continuats...”. “No governarem contra ningú, ni perseguirem ningú...”. “Tarannà, diàleg, punts de trobada...”. Això ens deia el dia de Sant Joanet del 2003, però la realitat ha estat tota una altra. Precisament si una cosa ha caracteritzat aquesta legislatura és la descarada utilització dels recursos del Govern per dur endavant polítiques partidistes generant greuges i crispacions, afavorint els afins i intentant ofegar qualsevol discrepància. Ho hem vist i patit a Menorca, on la discriminació econòmica al Consell Insular ha estat constant, on s’han boicotejat les polítiques sorgides del govern de Menorca en aplicació de les competències pròpies i on s’ha creat, des del Govern, una xarxa de contrapoder amb la única finalitat d’aconseguir uns rèdits electorals. Però si això ha estat la tònica amb les relacions amb el Consell Insular de Menorca, pitjor ha estat tot el que suposa diàleg amb la societat. En educació s’ha promulgat normativa amb l’oposició de la Universitat, del Consell Escolar de les Illes Balears, de les Associacions d’Ensenyants, de la Federació d’Associacions de pares i mares, dels sindicats. En política lingüística s’ha propiciat l’enfrontament, només s’han promulgat mesures contràries a la normalització i s’ha incomplit la legislació. En medi ambient s’ha potenciat la destrucció del territori amb obres pensades en funció dels interessos d’uns pocs i ha estat l’únic govern d’Europa que ha rebaixat la protecció de les àrees naturals. En salut, s’han fet equilibris per publicitar millores que els usuaris no veuen enlloc. En immigració, un tema tan sensible i delicat, han actuat una vegada més per interessos electorals tot creant una conselleria ad hoc, que té com a única funció la recaptació de vots... En definitiva tres paraules defineixen aquests quatre anys: deute, prepotència i crispació. Un balanç gens esperançador. |