| Estatut: unes paraules més |
|
|
|
| dimecres, 28 febrer de 2007 | |
|
Eduard Riudavets i Florit Diputat i candidat del PSM al Parlament de les Illes Balears  Ara bé, crec convenient, mitjançant aquest escrit, fer una reflexió més assossegada, pot ser la darrere que faig pública després de molts mesos en que la meva condició de membre de la ponència parlamentària encarregada d’elaborar la proposta de reforma m’ha permès viure en primera línia el llarg i dificultós procés que culminà –de moment- amb la votació al Senat. Tenim un nou Estatut o un vell Estatut reformat, com es vulgui, que – deixem-ho ben clar des d’un principi – millora alguns dels aspectes més carrinclons d’allò que s’aprovà el 1983. En una temàtica en que el sectarisme és més obscè que mai, cal dir sense embuts que, malgrat la nostra disconformitat amb el text aprovat, no negam que suposa una millora respecte al que teníem, una millora que en bona part també és gràcies al nostre partit. Una millora és cert però també una frustració. Haguéssim pogut aconseguir molt més, teníem dret a molt més, era necessari molt més. Tres eren els objectius fonamentals que els nacionalistes ens proposarem a l’hora d’encarar aquest repte: solucions a l’endèmica discriminació econòmico-financera que pateixen les Illes Balears, equiparació de les dues llengües oficials i reforma de l’arquitectura institucional de la comunitat autònoma per a potenciar el paper dels Consells Insulars. Certament, malgrat els nostres esforços, les nostres continuades i àmplies propostes, les llargues i dures negociacions, els dos primers objectius no han estat assolits amb aquesta reforma estatutària. Respecte al finançament, el PSM-Entesa Nacionalista proposà una fórmula de concert econòmic que tot i respectant la solidaritat amb altres terres de l’Estat Espanyol permetia que la riquesa generada a les Illes Balears restés a la nostra terra en benefici de tota la ciutadania. Els partits majoritaris no acceptaren la nostra proposta tot i que no hi havia, al nostre entendre, cap impediment constitucional que la fes inviable. Al respecte és interessant rellegir la següent argumentació: “Tampoco podemos admitir la objeción de que el sistema de concierto pudiera ser inconstitucional o aconstitucional porque nosotros encontramos un asiento constitucional perfecto en el apartado 3 del artículo 57 de la Constitución, que dice que mediante ley podrá regularse el ejercicio de las competencias financieras. Por consiguiente, creemos que nada, absolutamente nada se opone a la Constitución, y que incluso este apartado que acabo de leer invita a pensar en sistemas de colaboración financiera entre el Estado y las comunidades autónomas, entre las cuales cabría perfectamente este sistema de convenio o concierto”. Aquestes paraules no foren, per cert, pronunciades per cap nacionalista. Ben al contrari, són afirmacions fetes, des de la tribuna del Parlament de les Illes Balears, pel llavors portaveu popular, Sr. González Ortea, el 29 de Gener de 1991 amb motiu d’una anterior i avortada proposta de reforma de l’Estatut. Des del PSM- Entesa Nacionalista les subscrivim absolutament i en tot cas és el Partit Popular qui ha d’explicar el seu canvi radical de positura que ha provocat que no s’incorporés un sistema de concert econòmic al nou Estatut i en conseqüència que no es resolguin, d’una vegada per totes, els problemes de finançament que pateixen les Illes Balears. Però si passem a una altra temàtica i parlem de l’equiparació entre les dues llengües oficials de la comunitat autònoma, equiparació que el nou Estatut tampoc recull, també crec oportú manllevar paraules expressades públicament per personalitats amb molt més coneixements i saviesa que els que jo pugui aportar. Així, Josep Maria Quintana, ens deia en un dels seus articles. “Quan nosaltres demanem que les comunitats autònomes que tenen llengua pròpia, no castellana, el coneixement d’aquesta sigui també, com el del castellà, obligatori per a tots els ciutadans, no volem imposar res d’especial o, si més no, no volem imposar res que vagi més enllà del que, per disposició legal, sempre sens ha imposat a nosaltres, que coneguem, tot i no ser la nostra llengua pròpia, el castellà”. En una revista de caire cultural, Isidor Marí, assenyalava: “Les conseqüències reals del deure de coneixement de les llengües oficials són bàsicament dues: l’obligació dels poders públics d’assegurar-ne el coneixement en els plans d’estudi oficials i la impossibilitat dels ciutadans d’al·legar incomprensió d’una llengua oficial davant una comunicació feta en aquesta llengua”. Per altra part, Bartomeu Colom, membre de la comissió d’experts, clarificava: “En l’actualitat l’estatus de la llengua catalana és inferior al de la castellana. S’ha de tenir en compte, a més, que des del punt de vista social, la llengua pròpia de la comunitat es troba en situació de desemparament, que els ciutadans no poden exercir els seus drets lingüístics amb aquesta llengua que es troba massa vegades qüestionada; es dóna per tant la paradoxa que la llengua catalana, que és oficial i pròpia de la comunitat, en el territori en que és llengua pròpia, és manco oficial que la castellana”. Només unes paraules més, pronunciades aquestes pel portaveu socialista al Congrés dels Diputats, Diego López Garrido, el 10 de març de 2006 deia: “Si una lengua es oficial implica que los ciudadanos tienen el derecho y el deber de conocerla”. Es referia a l’Estatut de Catalunya, malauradament no al de les Illes Balears. No hi afegiré res més. Pens que han quedat les coses clares. No és el PSM-Entesa Nacionalista qui ha de donar explicacions. Correspon a altres forces polítiques justificar aquesta oportunitat perduda. Però si fins ara he parlat de mancances, cal esmentar també un avanç que, malgrat des del nostre partit hauríem volgut més ambiciós, no ens amaguem de qualificar de molt positiu. Em referesc a la consideració dels Consells Insulars com a institucions de la comunitat autònoma amb competències pròpies i capacitat reglamentària. Però si bé aquest capítol del nou Estatut ens assembla positiu - i hem de dir que en bona part el resultat final és gràcies a les aportacions del nostre grup parlamentari tal i com fins i tot va reconèixer i lloar, des de la tribuna parlamentària, la vice-presidenta del govern- no és menys cert que la lletra escrita no basta. Cal una passa més, cal un compromís d’aplicació. Així des del PSM-Entesa Nacionalista, amb motiu de la Diada del Poble de Menorca, proposarem a totes les forces polítiques menorquines un acord de desplegament efectiu i immediat dels articles del nou Estatut referits als Consells Insulars. Concretament demanarem que, per sobre de legítimes lluites partidistes, assumíssim tots el compromís de dictar immediatament el decret de traspàs íntegre de les competències que l’Estatut fixa com a pròpies dels Consells Insulars, la cessió al Consell Insular de Menorca o el desmantellament de la xarxa administrativa en els àmbits de les competències pròpies que el Govern de les Illes Balears ha implantat a la nostra illa, i finalment el desenvolupament de la disposició de l’Estatut que garanteix la suficiència financera dels Consells. En definitiva que entre tots, sense retrets i sense electoralisme, seguem capaços d’aplicar allò que constitueix una millora per a Menorca en el nou Estatut. Que el paper del Consell Insular no sigui objecte de confrontació política. Que desapareguin les invasions i ingerències competencials. Que l’autogovern de Menorca sigui una prioritat i un objectiu compartit. |