| Català, idioma oficial (Diumenge tothom amb el correllengua!) |
|
|
|
|
Eduard Riudavets i Florit Diputat del PSM-Entesa Nacionalista  Per quin motiu, lògic, que no es fonamenti en la simple i barroera excusa de que “sempre s’ha fet així”, per quin motiu lògic i de justícia la llengua castellana ha de ser exclusiva i excloent en els procediments d’unes institucions que en teoria són comunes a tots els ciutadans de l’Estat Espanyol sigui quina sigui la seva llengua? Evidentment, les úniques motivacions són residus d’una història centralista i centralitzadora, residus de la imposició de la llengua castellana feta per les armes els primers anys del segle XVIII. No hi ha altres motivacions per defensar la preeminència institucional d’una llengua sobre les altres, no hi cap argumentació justa per defensar la superioritat jurídica de la llengua castellana, no hi ha cap motivació ajustada a raó que justifiqui el tractament desigual entre les llengües d’un mateix Estat. A no ser, clar, i això és una deriva perillosa però inevitable, que els catalanoparlants, com els parlants d’euskera o gallec, som ciutadans de segona dins aquest Estat, i que en realitat l’Estat Espanyol és fet a mida dels territoris de parla castellana on la resta som cossos estranys, adherències indesitjables, hostes a casa aliena. Certament, el manteniment contra tota raó de la desigualtat i la discriminació des del poder central són clarament un ferment per a qualsevol postura rupturista. No hi ha millor promoció de les ànsies de sobirania que la injustícia en el tracte. D’això, a la història, n’hi ha centenars d’exemples. Com també hi ha exemples de respecte i integració: Suïssa, model de convivència lingüística, Finlàndia, exemple de respecte a la minoria de parla sueca, o fins i tot Bèlgica en un molt difícil i tens equilibri entre llengües en col·lisió. Però som aquí, a aquest Estat Espanyol, que té com única llengua oficial la castellana, i des d’aquí – si volem conviure-hi tots- hem de maldar per avançar en la igualtat, en l’equiparació, en la correspondència justa entre els deures dels ciutadans que són iguals per a tots i els drets que, en canvi, en gaudeixen uns més que els altres. Per això defensam, que a les institucions de l’Estat Espanyol el català sigui reconegut com a llengua oficial, no només com a pas previ per un reconeixement per les institucions europees, que també, sinó sobretot perquè és un acte de justícia. Però també podem parlar d’Europa. D’aquesta Europa, que va voler donar-se una constitució i va acabar posant a referèndum un nou tractat que de constitució no en tenia ni tan sols el nom. Parlem d’aquesta Europa que manté aquest tractat als llimbs dels justos sense saber per on tirar. I el mateix dret que tenim com a ciutadans catalanoparlants a què l’Estat Espanyol reconegui la nostra llengua, el tenim per exigir-ho a les institucions europees. El 15 d’abril de 2004, al seu debat d’investidura, el Sr. Rodríguez Zapatero deia des de la tribuna del Congrés dels Diputats, referint-se a la llengua catalana, en el marc d’Europa: “Yo le puedo decir desde aquí que el Gobierno, si mañana obtengo la confianza, lógicamente, va a trabajar desde mañana mismo para que podamos tener ese reconocimiento”. Parlava de reconeixement, que no sabem ben bé què vol dir, no de rang de llengua oficial, i si bé acceptam que algunes coses s’han fet, no podem negar que el balanç és força migrat, força pobre, molt lluny de les nostres aspiracions i de les esperances que havia aixecat la seva declaració. I és que hem de ser clars. Defensam que la llengua catalana sigui llengua oficial de la Unió Europea. Ni més ni manco. Llengua oficial amb el mateix rang que l’anglès, el castellà, l’alemany. Llengua oficial amb el mateix rang que el danès, el suomi, el maltès o, des de fa quatre dies, el gaèlic. Perquè el català, amb uns 10 milions de parlants no pot tenir el mateix estatus que el suomi finlandès emprat per quatre milions? O que l’estonià que el parlen un milió i escacs? O que el maltès, llengua emprada per 400.000 persones? Perquè el català no pot incorporar-se com a llengua oficial, com ho va fer el gaèlic irlandès, amb posterioritat a la signatura del tractat d’adhesió? Si cercam un motiu fruit de la raó i la lògica, no el trobarem. La única raó és estrictament política. El català no té un Estat que el defensi. Un Estat que el faci valer dins Europa. Un Estat que exigeixi els mateixos drets per a la seva llengua. Aquí rau el bessó de l’assumpte. I cal llavors fer-ne una deducció lògica. Demanam a l’Estat Espanyol que consideri la llengua catalana com a llengua pròpia i que defensi la seva consideració com a llengua oficial amb la mateixa voluntat, la mateixa força, la mateixa persuasió com si ho fes per a la llengua castellana. Perquè el nou tractat europeu encara no està aprovat. Segurament per aprovar-se caldran modificacions, per tant el Govern Espanyol, si vol, pot demanar, encara pot demanar, que s’introdueixi la llengua catalana a l’article IV-10 que fixa les llengües oficials. Perquè quan se’ns diu que això depèn de les institucions comunitàries no s’està dient la veritat. El que sí és cert és que si el Govern Espanyol no ho demana les institucions comunitàries no faran res al respecte. No ens basta, no ens ha de bastar, que el català tengui un règim específic, un estatus diferenciat per mor que és cooficial a algunes comunitats autònomes. Volem la plena equiparació, exigim el reconeixement com a llengua oficial amb totes les conseqüències que això comporta. No reivindicam un impossible, de la inclusió a posteriori hi ha precedents, el gaèlic, i de l’acceptació com a llengua oficial de llengües amb menys parlants també: danès, suomi, estonià, lituà, letó, maltès, eslovè, etc.. La inclusió com a llengua oficial és possible, el que cal és voluntat política. Perquè en definitiva els interrogants, per exemple, són ben clars: Què té el gaèlic que no tengui el català per haver assolit la categoria de llengua oficial, si Irlanda ho va sol·licitar amb posterioritat a la seva adhesió? Què té el gaèlic, parlat usualment només per 70.000 persones per ser considerat llengua oficial a la Unió Europea? Què té el gaèlic que conviu amb un anglès absolutament hegemònic per ser declarat llengua oficial a Europa? Només té una cosa. Una sola cosa. El gaèlic té un Estat. El gaèlic té la consideració de llengua oficial a la República d’Irlanda. La lliçó està apresa. El català no serà llengua oficial de la Unió Europea mentre no sigui llengua oficial d’un estat membre. És evident llavors la disjuntiva final. Reconeixerà l’Estat Espanyol l’oficialitat del català o haurem de començar a fer altres pensaments? |