| Atenció a la diversitat i política educativa |
|
|
|
| dijous, 11 gener de 2007 | |
|
Eduard Riudavets i Florit Diputat pel PSM-Entesa Nacionalista  Perquè hauríem de partir d’una premissa bàsica: qualsevol política educativa ha de respondre a les necessitats reals dels administrats, no es pot fer d’esquena a la situació real de la comunitat educativa. Si no es fa així es cau en l’exercici d’una política virtual, una política desconnectada de la realitat, una política que agreuja els problemes que diu voler solucionar. Naturalment que qualsevol partit que està en el Govern –ara i aquí, el Partit Popular- ha de maldar d’aplicar el seu programa electoral. És obvi que això és així. Però fer-ho sense tenir en compte les prioritats que demanden els educadors, sense escoltar les opinions dels pares i mares dels alumnes, menyspreant allò que a comunitat educativa considera essencial: això no és aplicació d’un programa, és imposició d’una política sectària. Per què llavors, quins són els principals problemes en que ens enfrontem? Quin són aquests problemes que el Govern obvia, o pitjor encara incrementa amb les seves actuacions? En primer lloc, l’atenció a la diversitat. Des del PSM-Entesa Nacionalista ens hem cansat de dir que l’augment de l’alumnat immigrant necessita d’una atenció especial dins els centres educatius. Que la diversitat present dins les nostres aules fa necessaris nous plantejaments i noves estratègies. Que per enfrontar-ho, no com un problema sinó com un repte positiu a fi d’aconseguir una societat integrada, calen noves formulacions, formació específica i l’esforç solidari de tota la comunitat educativa. Sense entrar en aspectes pressupostaris, que ja hem discutit abastament al Parlament, des del PSM hem constatat, una i altra vegada, la improvisació, i fins i tot la deixadesa, com s’enfronta des del Govern aquest repte fonamental per a la nostra escola, però també i sobre tot per a la nostra societat i per al nostre futur. No hi ha una prioritat en aquest sentit, no es fa un esforç de coordinació, no es plantegen fórmules de participació per l’anàlisi conjunt de les problemàtiques existents. Des de la Conselleria d’Educació es limita a mantenir i apedaçar la situació, amb la única intenció de que no esclati públicament la situació d’extrema inquietud que es viu a mots centres públics. Moltes vegades s’han aixecat veus al sí del Parlament de les Illes Balears denunciant que l’esforç d’integració de l’alumnat immigrant cau gairebé exclusivament sobre l’ensenyament públic. Vuit de cada deu alumnes estrangers es concentren als centres públics. I no és una apreciació subjectiva, ho demostren els estudis fets al respecte. Des de la Conselleria d’Educació, en paraules del mateix conseller, es dóna com a única resposta una fal·làcia monumental: se’ns diu textualment “els immigrants tenen els mateixos drets de triar els centres concertats que els qui no ho són”. I això no és així, no és així. O no és només així. I no és així, perquè sense cap mecanisme corrector la majoria d’alumnes immigrants que s’incorporen posteriorment al nostre sistema educatiu ho han de fer forçadament als centres públics, que en molts casos es poden arribar a convertir en veritables ghetos on la integració social sigui un objectiu il·lusori. Haig de dir, però, per ser just, que no tots els centres concertats entren en aquesta dinàmica, n’hi ha que sí han assumit molta immigració a les seves aules, però no és certament la tònica general a les Illes Balears, i la situació, per exemple a Palma, és ja dramàtica, si bé a Menorca el desequilibri, afortunadament, no és tan accentuat. I això s’ha de solucionar. S’han de cercar fórmules perquè tots els centres sostinguts amb fons públics assumeixin conjuntament l’esforç que suposa la integració dels nous vinguts. I és la Conselleria d’Educació qui ha de propiciar aquest acord de treball en comú. Perquè l’apel·lació que es fa a l’aplicació de conceptes de lliure mercat a l’àmbit educatiu per part de la Conselleria --“la llei és igual per tots, ja no de fer res més” se’ns ve a dir- és abdicar de la funció educadora, és abdicar de la funció correctora que obliga a qualsevol Govern a compensar desigualtats Demanem al Govern de les Illes Balears, que posi en marxa una planificació de l’acció educativa que passi per donar valor i prestigi a l’escola pública, que estableixi mesures correctores de l’escolarització a fi i a efecte de que les problemàtiques existents sigui assumides solidàriament per tots els centres sostinguts amb fons públics. Aquesta és una qüestió fonamental. Ens hi juguem molt, ens hi juguem, ni més ni manco, un futur de convivència en la diversitat. Un futur lliure dels enfrontaments intracomunitaris que han esclatat a altre països d’Europa. Ni més ni manco. Són reptes fonamentals, són decisions a prendre, són aspectes bàsics de l’acció de qualsevol responsable educatiu. Són també, malauradament, assignatures pendents d’aquest govern. |