L’estudi del nacionalisme en el nostre entorn presenta una dificultat metodològica fonamental: el nacionalisme majoritari, que és l’espanyol, no s’autodenomina nacionalisme, i en general els mitjans de comunicació i l’opinió pública predominant tampoc no utilitzen per res el concepte nacionalisme espanyol. Aquest fet contribueix a pensar en la seva inexistència, a creure que aquesta denominació és simplement un qualificatiu malintencionat per part de l’autèntic nacionalisme: el català, el basc, el gallec. Els representants del nacionalisme espanyol en totes les seves variants –el moderat i el radical; el liberal/constitucional i l’essencialista; el de dretes i el d’esquerres– dejecten sistemàticament la possibilitat de ser identificats amb l’etiqueta nacionalista, que consideren un insult, una adjectivació calumniosa. Ells no són nacionalistes. El nacionalisme és una anomalia política, una distorsió en el mapa de partits de la nació espanyola, un molest gra sobre la pell de la normalitat democràtica. Els nacionalistes són els altres. Ells són constitucionalistes, on vas a parar.

 

 

     Aquest negacionisme incorpora un altre element pervers: els mateixos nacionalistes espanyols que no accepten que se’ls anomeni així, sí que solen considerar i designar com a nacionalistes molts altres que ni ho són ni ho volen ser, sinó que simplement discrepen d’una visió uniformista de l’Estat espanyol, i intenten explicar-lo com una realitat nacionalment i culturalment plural. No fa gaire vaig tenir una conversa amb un amic, una de les ments més lúcides i il·lustrades de la Menorca d’avui, home d’un bagatge cultural profund i extens, que amb tota naturalitat em va confessar que no és nacionalista, i que en tot cas cada vegada ho és menys. Doncs bé: el seu pensament i el seu discurs, conegut per les seves nombroses col·laboracions escrites als mitjans de comunicació, és considerat com a molt nacionalista per part del nacionalisme espanyol que diu que no és nacionalista...

 

     Les raons d’aquesta singularitat han estat profundament estudiades per molts autors. Un d’ells, el professor Borja de Riquer, ens mostra que no es tracta d’un problema conjuntural de la política espanyola d’avui, sinó d’un tarannà que li és gairebé consubstancial, amb profundes arrels en la història moderna i contemporània de l’Estat espanyol. Mentre que al segle XIX arreu d’Europa s’obrien pas i triomfaven els projectes polítics que representaven un nacionalisme liberal modernitzador, plural, laic i democràtic, a Espanya el nacionalisme va ser el pal de paller de les forces més reaccionàries. El conjunt de les forces democràtiques i progressistes no van aconseguir configurar una nova Espanya que, basant-se en la història compartida i la solidaritat política, també reconegués i respectàs la innegable pluralitat nacional dels pobles de l’Estat espanyol, diversitat que no era cap invent recent de determinats grups regionalistes, foralistes o federalistes, sinó l’expressió objectiva d’una realitat històrica, cultural, social i política. Enfront de diversos intents de vertebració d’una Espanya plural, i malgrat alguns èxits relatius, sempre puntuals i de vol curt –i, tot sigui dit, generalment impulsats per polítics i intel·lectuals perifèrics: Prat de la Riba o el primer Cambó, Alfonso Castelao, Arturo Campión...–, el projecte nacional espanyol, el nacionalisme espanyol, va acabar adoptant un perfil reaccionari, autoritari, militarista, centralista, antiliberal i ultracatòlic. El franquisme va representar el port d’arribada i l’eclosió definitiva de tot aquest corrent, que no va tenir cap inconvenient a autoidentificar-se com el bàndol nacional o nacionalista, que lluitava contra la disgregació d’Espanya representada pel bàndol republicà. La identificació blau-nacionalista i roig-separatista va ser total.

 

     Amb aquestes credencials, es comprèn que totes les versions del projecte nacionalitzador espanyol amb vocació democràtica sorgides de la transició abominassin de l’adjectiu nacionalista i el volguessin com més enfora millor. Però vet aquí la dramàtica paradoxa del moviment democràtic espanyol contemporani: al mateix temps que s’esforçava tant com podia per distanciar-se del nacionalisme espanyol reaccionari, havia de demostrar que el seu projecte de modernització de l’Estat no incorporava el perillós virus del desmembrament i la fractura territorial.

 

     El resultat d’aquesta dinàmica és que la descentralització autonòmica s’ha percebut des de l’Espanya profunda sobretot com una claudicació, una concessió a les reivindicacions del nacionalisme perifèric, en lloc de ser viscut com un autèntic progrés cap a una nova Espanya amb vocació plural. De fet, per als nacionalistes espanyols més abrandats, l’actual estat de les autonomies representa gairebé la pràctica desintegració d’Espanya. Així mateix, la fortalesa i persistència d’aquest discurs, i la timidesa del moviment democràtic espanyol que, si més no des d’un punt de vista formal, ha incorporat la teoria orteguiana de la conllevancia, han provocat que al final tots els discursos de l’Espanya plural hagin acabat convertint-se en focs d’artifici, en bones intencions sense el resultat d’una transformació autèntica i perdurable de la nació monolítica espanyola en un estat plurinacional.

 

     La frustració reiterada d’un projecte hispà reformista i nacionalment plural, aquesta reiterada negativa d’Espanya de convertir-se en un estat plurinacional, ha provocat, com a antítesi, la persistència de l’anomenat nacionalisme perifèric. El basquisme, el galleguisme, el catalanisme, i també el menorquinisme polític, s’expliquen sobretot com un moviment d’afirmació, de resistència i resposta davant la permanent ofensiva uniformitzadora del nacionalisme espanyol. És obvi que si resseguim la seva història, si analitzam els seus orígens i el discurs que han anat bastint en temps recents, el menorquinisme polític endinsa les seves arrels en els projectes culturals i polítics modernitzadors nascuts de l’embranzida de les renaixences nacionals i culturals del segle XIX, però en la seva configuració actual crec que és correcte entendre aquest nacionalisme de reivindicació i autoafirmació com el contrapunt necessari al nacionalisme espanyol.

 

     Francesc de Borja Moll, en relatar les enormes dificultats que va haver de vèncer per posar en marxa el magne Diccionari català-valencià- balear, explicava que “la intransigència centralista té aquesta virtut: que, no sabent mesurar les categories de les coses, es nega a fer una concessió intranscendent, i aleshores la seva negativa adquireix transcendència i resulta en benefici d’allò que volien ofegar”. No podem fer política ficció. No podem saber quina seria la configuració del mapa polític actual si el projecte modernitzador de l’Estat espanyol hagués reeixit en el reconeixement i la construcció d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic: hi hauria encara avui, a les nacionalitats històriques no castellanes que integren l’Estat espanyol, un moviment nacionalista actiu i en plena forma? Existiria a Menorca el nacionalisme cultural i polític? El que sí sabem és el que ha passat: que el nacionalisme espanyol ha retroalimentat i donat sentit al nacionalisme perifèric, que ha esdevingut un moviment cívic de tot punt necessari per garantir la supervivència de les llengües, cultures i identitats nacionals minoritzades. Sense l’aportació i la tenacitat del nacionalisme democràtic d’emancipació, ja faria temps que l’espanyolisme hauria acomplert els seus objectius.

 

     Açò no vol dir, però, que tot el mèrit sigui del nacionalisme espanyol. Ni de bon tros. La historiadora Eva Serra insisteix a considerar que l’actual període democràtic espanyol presenta una diferència essencial respecte de qualsevol altra etapa de la història moderna de l’Estat: aquesta és la primera vegada en què el nacionalisme espanyol ha tingut èxit en democràcia, la primera vegada que ha aconseguit vertebrar un estat democràtic homologable amb les democràcies europees, amb un èxit prou notable en l’escenari internacional, capaç d’arrossegar moltíssima gent cap al convenciment que el projecte nacionalitzador espanyol, malgrat els seus pecats originals, és un projecte de modernització i progrés. En conseqüència, als territoris on ha estat més feble la consciència nacional i, per tant, la voluntat d’incrementar l’autogovern i afirmar el dret a la sobirania, el nacionalisme d’emancipació ha trobat menys ressò. Segons molts ciutadans, el nacionalisme té mala premsa, és percebut com alguna cosa perniciosa, perillosa, contrària als interessos de la majoria. Açò representa, no es pot negar, un èxit important del nacionalisme espanyol. I aquest és el cas de Menorca.

 

     El nacionalisme polític a la nostra illa, com a la resta de les Illes Balears, no ha tingut gaires coses a favor. Com observa Mateu Morro, el terreny no estava abonat. Es partia, als inicis de la transició democràtica, d’un nacionalisme de poca implantació social, i en tot cas més cultural que polític, sovint ridiculitzat com un espai elitista de quatre lletraferits, de gent de la ceba. Mentre que els partits polítics majoritaris són un reflex del mapa electoral a escala estatal i viuen de la seva inèrcia, el nacionalisme ha hagut de construir el seu propi espai polític. I se n’ha sortit. Amb tots els inconvenients que tenia al davant, i resistint els cants de sirena que periòdicament han assegurat la seva imminent desaparició, els artífexs del nacionalisme polític a Menorca han tingut la lucidesa, el seny i l’empenta d’anar ampliant progressivament l’àmbit de preocupacions tradicional del nacionalisme. A poc a poc, el nacionalisme polític menorquí ha anat bastint un corpus ideològic i programàtic propi, que incorporava, des de l’afirmació de la identitat nacional de Menorca, reflexions i propostes innovadores sobre urbanisme i política territorial, sobre agricultura i medi ambient, sobre sanitat, benestar, educació, comerç, turisme...

 

     La continuïtat del nacionalisme cultural i polític a Menorca, es deu, sí, a la persistència d’un nacionalisme espanyol que nega la pluralitat nacional dels seus territoris i els seus pobles, però també, i cada vegada més, a la visió estratègica a mitjà i llarg termini que han demostrat els homes i dones que encarnen el menorquinisme polític, desplegat sobretot, encara que no d’una manera exclusiva, en el marc i per mitjà del PSM. Per a apuntalar la supervivència d’aquest projecte polític ha estat determinant la capacitat dels seus actors d’anar més enllà de la política institucional immediata i convertir-se en el canal per mitjà del qual s’han introduït qüestions en el debat social i polític que, amb el pas del temps, s’han acabat convertint en els temes centrals de l’agenda política de tots els partits i sectors socials, obligant de fet els partits polítics majoritaris a matisar o fins i tot canviar el seu discurs i la seva pràctica en múltiples aspectes. La defensa d’un règim fiscal i d’altres mesures compensatòries de la insularitat; la periòdica reclamació de reformes de l’Estatut d’autonomia per a assolir un sostre competencial més elevat i continuar avançant en l’autogovern; la denúncia de la balança fiscal deficitària per a les Illes Balears i la consegüent reivindicació d’un finançament autonòmic més just; la persistent defensa del medi ambient des de les institucions públiques, i la proposta d’un model territorial i urbanístic sostenible, decidit i executat des de Menorca i per a Menorca, etc., són només alguns dels grans temes que en un primer moment els nacionalistes van assumir com a punta de llança, quasi en solitari, i que a poc a poc s’han convertit en el nucli central de l’agenda política menorquina, assumit com a bagatge propi per una bona part dels partits polítics i de la societat civil. I avui, al cap de trenta anys de la represa del menorquinisme polític amb la transició democràtica, ja no estam parlant només de reivindicacions i propostes, sinó també de realitzacions. La pedra angular en el compte de resultats del menorquinisme polític és, probablement, l’aprovació del Pla Territorial Insular; naturalment no és patrimoni exclusiu del menorquinisme polític, però l’aportació nacionalista, ecologista i d’esquerres és notòria i explícita, i representa, com ha escrit recentment Pau Obrador, un acte d’autogovern sense precedents a Menorca.

 

     Finalment, convé destacar que el nacionalisme polític menorquí contemporani ha estat sempre aliè a qualsevol temptació etnicista. La seva proposta és cívica, democràtica, afirmadora de la ciutadania i la integració, i incorpora de sèrie els valors de la llibertat i la igualtat, assumint i estimulant les causes i lluites per la solidaritat i la justícia.

 

     No és petita, doncs, la contribució del nacionalisme menorquí  d’emancipació, representat essencialment pel PSM, a la construcció d’un bagatge polític sòlid i genuïnament menorquí, que ha condicionat, i continua condicionant, la direcció global de la política menorquina. La seva aportació i rellevància és, sense cap dubte, més gran que la seva traducció en vots i en representació a les institucions, circumstància que, si més no en part, es veu afavorida per la mala premsa de l’etiqueta nacionalista que vèiem més amunt –i aquest dèficit, òbviament, és una assignatura pendent del menorquinisme polític–. En qualsevol cas, el nacionalisme menorquí s’ha desenvolupat durant les darreres dècades, i continua fent-ho avui, com l’espai de debat polític de Menorca més productiu i significatiu. És el debat de Menorca amb ella mateixa i amb les seves possibilitats, l’àmbit de confrontació de les distintes vies que té el poble de Menorca si vol ser subjecte del seu destí i no simple espai provincià i sucursalista d’execució d’unes decisions preses a fora.

 

     Aquest debat, naturalment, no s’ha produït d’una manera automàtica. Ha necessitat unes ments i unes voluntats que el fessin explícit, que li donassin forma, que l’abonassin i el construïssin. Els mitjans de comunicació, sobretot la premsa escrita, i cada vegada més la xarxa d’internet, així com alguns llibres de reflexió política que han comptat amb la col·laboració d’autors menorquins, són testimonis de la gran elaboració que, des de la transició democràtica i fins avui mateix, fan els representants del menorquinisme polític, aportant reflexió crítica al debat sobre el fet nacional, tant des d’un vessant teòric com amb una perspectiva més pràctica, creant un corpus de pensament polític propi, si no sistemàtic sí prou abundós. Diria més: la quantitat i qualitat de reflexió política elaborada des del menorquinisme polític, al costat de tota la resta de reflexions fetes des d’altres sectors de la militància política, presenta una relació absolutament asimètrica, de manera que no crec que sigui agosarat afirmar que el pensament polític elaborat a Menorca –des de Menorca i per a Menorca–, la Menorca analitzada i pensada en clau política és, essencialment, la reflexió dels autors que se situen en files nacionalistes. I cal destacar que la major part d’aquestes aportacions han estat fetes per persones que han compaginat la reflexió intel·lectual –pensar el nacionalisme, pensar des del nacionalisme– amb l’activitat, amb la pràctica: la militància pròpiament dita, des del partit i des de les institucions públiques, i l’activitat des del teixit associatiu, des dels moviments socials, o en l’exercici de la professió. (....)