Miquel Maria
L’estudi del nacionalisme en el nostre entorn presenta una dificultat metodològica fonamental: el nacionalisme majoritari, que és l’espanyol, no s’autodenomina nacionalisme, i en general els mitjans de comunicació i l’opinió pública predominant tampoc no utilitzen per res el concepte nacionalisme espanyol. Aquest fet contribueix a pensar en la seva inexistència, a creure que aquesta denominació és simplement un qualificatiu malintencionat per part de l’autèntic nacionalisme: el català, el basc, el gallec. Els representants del nacionalisme espanyol en totes les seves variants –el moderat i el radical; el liberal/constitucional i l’essencialista; el de dretes i el d’esquerres– dejecten sistemàticament la possibilitat de ser identificats amb l’etiqueta nacionalista, que consideren un insult, una adjectivació calumniosa. Ells no són nacionalistes. El nacionalisme és una anomalia política, una distorsió en el mapa de partits de la nació espanyola, un molest gra sobre la pell de la normalitat democràtica. Els nacionalistes són els altres. Ells són constitucionalistes, on vas a parar.
